“L’alternativa a ser Maripili és donar-se permís per ser tu mateixa”

Carmen García Ribas afirma que “tots tenim por cada dia de la nostra vida”.
Però, socialment, està mal vist tenir por. La nostra resposta instintiva és el “refugi en l’estereotip”, que l’únic que ens porta és a que “creixi més la nostra por”, i que perdem progressivament la pròpia identitat. El que ella ha denominat com “síndrome de Maripili” esdevé un nou objectiu en la lluita diària de les dones per arribar a ser elles mateixes.




Per Roser Toll
Per què tenim por?
No ho sé per què tenim por. El cert és que en tenim, igual que tenim set, gana, fred o calor. És absolutament natural en totes les persones. Inicialment la por era per defensar-nos, en la època dels primers homes, la vida es vivia en una situació molt hostil. La por física, però, ha anat passant a la por social. Per què en tenim, no ho sé. Però és que tenim por. És un fet.

Què vol dir “ser una maripili”?
No es tracta de ser una Maripili; en realitat totes les dones som Maripilis perquè a causa del nostre model cultural tenim por a no ser estimades, i a partir d’aquí, per por a no ser estimades, fem rituals de submissió. Per exemple: coquetejar, és un ritual de submissió. Quan tu estàs parlant amb la gent i coqueteges, d’alguna manera estàs enviant un misstage de “jo no sóc perillosa, estimeu-me”. En canvi, la seducció es produïria quan la dona aprén a no ser submissa des d’un punt de vista de la comunicació.

En quins àmbits socials i professionals podem trobar més “Maripilis”?
Jo crec que la majoria de dones som Maripilis si no aprenem a identificar la por a no ser estimades. I quan dic la majoria, dic la de totes les edats. Perquè les noies de 18 anys que tinc a la universitat es comporten exactament igual. Totes són unes maripilis. Quan han de fer pràctiques en públic, davant de tot el curs, es comporten d’aquesta manera tan pàmfila, amb aquella veueta, …Això és un comportament per fer-se estimar, i al final, com amb tot el que provoca la por, l’únic que aconsegueixes és tot el contrari. Que no t’estimin, i a sobre que no t’estimis ni tu. Perquè en realitat, la Maripili no s’estima a ella mateixa.

Com vostè diu, a la universitat cada vegada som més noies. Però, pel que es veu, la formació no està sobrepassant segons quins obstacles. Ens autolimitem igual?
Sí, sobretot pel seguiment dels rols. Hi ha un eix transversal que diu que “la teva vida té sentit si et cases i tens fills”. I, a més a més, o mentrestant, pots anar essent professional. Però veritablement, l’objecte de la teva vida és aquest. Aquest és un estereotip limitatiu que serveix per sabotejar-te tot el teu projecte i viure l’anhel que t’has de casar amb la persona adequada i formar una família. És un estereotip que no es correspon amb la realitat.



Hi ha algun cas a destacar d’algun personatge públic que hagi pres conciència i
hagi deixat de ser una “maripili”?
L’alternativa a ser Maripili és ser estratègica, que es tradueix en adonar-se de quina és la situació en cada moment de la teva vida: què no tens, què pots fer, ... I a partir d’aquí, actuar conseqüentment. Sempre hi haurà coses que t’agradarà com són i coses que no. Es tracta de donar-se permís per ser, atrevir-se a ser tu mateixa. Algunes de les actrius més representatives podria ser la Sharon Stone, una persona que transmet aquesta sensació de dona estratègica, que es sent a gust tal i com és. En definitiva, que no és Maripili.


Quan es va fer públic la composició del govern paritari, va sortir a la premsa que els vuit ministres sumaven 21 fills, i les ministres, en canvi, en sumaven 5. D’alguna manera, ens estan dient que per ser una dona d’èxit professional cal que renunciïis a una vida familiar, no? Fins i tot s’entén i es dóna per suposat que aquesta vida familiar ha d’existir.
Sí, primer que tot, tens l’obligació de tenir una vida familiar. Per exemple, com la vicepresidenta del govern, Maria Teresa Fernandez de la Vega, no està casada, corre el rumor que és lesbiana. Potser ho és; però és molt injust que automàticament es tracti de lesbiana a una persona que no està casada.

La societat acusa la dona d’èxit d’abandonar la família?
Ells diuen que l’abandona… i en realitat el que passa és que moltes vegades l’abandonen a ella. En general, els homes busquen com a complement una dona que sigui inferior, per reforçar-se. Tots aquests rituals d’inferioritat permanent que fem les dones són un procés adaptatiu. Tot i així, el nivell formatiu augmenta dia a dia, i diversos estudis publicats als Estats Units demostren que les dones cada vegada tindran més dificultat per trobar parella, perquè elles seran molt superiors. Aquest procés és imparable. I això s’ha d’utilitzar en benefici nostre. Els homes, quan triomfen, quasi sempre tenen algú al seu costat. En canvi, les dones, com que assumeixen el paper de ser elles les que donen recolzament, és molt difícil que a més, tinguin èxit. A les dones d’èxit, difícilment les acompanyen els homes.

La nova tècnica socialista de la paritat, que consisteix en introduir dones a les empreses o al govern, és una mesura positiva per la condició femenina en general?
Jo estic en contra amb el tema de l’igualtat. És a dir: amb aquesta excusa de l’igualtat, ens estan enxufant un model que no és el nostre. Què vol dir que hem de ser iguals? Iguals a qui? El tema de la igualtat va sorgir en l’inici del feminisme, perquè el què es demanava era l’igualtat legal. I és que fa relativament poc, les dones no eren iguals davant la llei, i s’havia de començar per aquí. Però els homes i les dones som molt diferents culturalment. Per això, el que jo defenso, és l’identitat. Cadascú la seva. D’aquesta manera, quan parlem de l’igualtat, ens estan ficant en una trampa, perquè nosaltres prenem el model masculí i després es critica la masculinitat de les dones que ocupen càrrecs directius. S’ha de tenir en compte que ningú els ha explicat què és comportar-se com dones. Prefereixen agafar el model masculí.

Perquè així busquen l’aprovació masculina…
Exacte, d’alguna manera és per agrair que l’hagin deixat entrar al galliner masculí, per reafirmar que és com ells. El que s’ha de treballar són models de lideratge basats en la cultura de les dones.

Així, es pot dir que aquesta nova teoria és una variant del feminisme, o simplement es tracta d’una nova visió de les dones actuals?
L’únic que porta això és a ser autèntica. No es tracta de dir: “abans femenina, ara feminista, i ara…”, no. Es tracta de ser tu mateixa, i al que et porta és a respectar-te. Llavors, això és un moviment? Home, si resulta que tothom està intoxicat, potser si que esdevindrà un moviment. Però es que ni tan sols hauria de tenir nom.

Es feina de les dones trencar els estereotips o és feina de tothom?
És feina de tothom. Però jo crec que ho haurem d’aconseguir les dones. A més, si ens en volem sortir, haurem d’aprendre a gestionar les nostres pors i les pors d’ells.
D’altra banda, hi ha una altra cosa: a les dones, dir que tenim por no ens costa, però als homes sí. Per tant, haurem d’assumir gestionar la nostra por i també gestionar la seva, en el nostre benefici. Perquè sinó venen una mica gestionats, aquests no hi ha qui els aguanti. I la tècnica és donar-se permís per ser. És la clau. Donar-te permís per tenir la teva identitat.