Sant Jordi pot estar content

Molts diuen que el principal motiu perquè aquesta diada hagi funcionat és el fet que hagi coincidit en un dia festiu, i que a més, el sol s’hagi mantingut ben alt, com si estigués cobrant algun tipus de comissió per part de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament o els comerciants del carrer Major. I és que hem pogut veure les primeres samarretes de màniga curta, i fins i tot les primeres sandàlies per part dels més agosarats.
A la capital lleidatana la munió de gent es va concentrar especialment al tradicional carrer Major. I és que la condició de “Major” es reforça en dies com aquests, on a més de representar el nucli comercial més actiu de la ciutat, s’omple de paradetes improvisades de llibres i contes. La gent passeja embadalida per davant de totes les taules: els nens remenen contes, i els pares els obliguen a triar-ne només un. El Gremi de Llibreters de Lleida va xifrar entre 40.000 i 50.000 el nombre de llibres venuts en tota la província durant aquest dia assenyalat. Els títols més populars han estat “L’ombra del vent” de Carlos Ruiz Zafón, i “El Codi da Vinci” de Dan Brown, tot i que també cal mencionar els llibres d’autor lleidatà com “Cuando Lleida era Ye-Ye” i “L’edat de les paraules”, d’Emili Bayo.

També hem de dir que el carrer s’omple per tothom: les barres i les terrasses eren plenes de gent que preneia el vermout o feia el café. I la majoria d’establiments que “involuntàriament” es trobaven al bell mig del nus, van restar oberts tot el dia per fer front a una allau de vendes importants. L’ebullició era considerable. A les onze es podia passejar. A les dotze es podia provar d’empènyer algú d’entre la llauna d’anxoves en què es va convertir el carrer, per tal de sortir-ne o arribar a tocar alguna parada. Era curiosa l’insistent demanda de nens i nenes adolescents del llibre Prohibit als pares. “Embolica-me’l, o dóna’m una bossa! Que com diu el llibre...no vull que el vegin els meus pares!”. Cal mencionar el paper de les parades clàssiques com la Llibreria Caselles. Aquest espai ja mític no es queda mai enrera: de fet és el que provoca el principal embús de gent. El carrer major es converteix en una artèria pulmonar, que transporta sang i oxigen, vitalitat i cultura. Però la seva fluïdesa es va dificultant en trams com els que envolten “la Caselles”, llibreria coneguda per tothom. I és que tot i els intents de marcar terreny de les grans superfícies i franquícies com Utopia o Abacus, recentment instal·lades a Lleida, el dia de Sant Jordi és del carrer Major i de la gent que s’hi passeja. I per tant, es mantenen les tradicions, i amb elles, les botigues tradicionals.
A mig camí, coincidint amb la plaça institucional de la ciutat on es troba l’edifici gòtic de la Paeria, també ens trobem amb l’estand institucional. I que millor que el regidor republicà de cultura, Xavier Sáez, repartint uns “menús” literaris on s’especificava el programa oficial d’actes per la diada. Una parada que no atreia tanta quantitat de vianants.
El toc musical el van posar el grup Skalivada amb el seu pupurri de cançons populars adaptades a ritme d’ska i reggae. Aquest concert estava emmarcat en la campanya de la Generalitat per fomentar l’ús del català, protagonitzada per la Keta, una boca gegant, que ens aconsella amb una cançó i un anunci que ja es fan repetitius que parlem el català sense vergonya. Els d’Skalivada no en tenien cap de vergonya..., ara; les desenes de persones que se’ls miraven des de baix, si que en tenien de vergonya. Tot i la cara d’interès i satisfacció, la majoria dels cossos es veien atrapats per un rictus de formalitat i pudor que els impedien el que s’anomena “ballar”.

De fet, aquesta acció de sensibilització per part de la institució catalana es complementava amb una paradeta present a la Plaça Sant Joan on, compartint espai amb l’escenari, per cada conte o llibre comprat que fos escrit en català se’t regalava una còpia de la “Keta” en mida microscòpica i un globus d’heli amb el logotip de la campanya. Ja es pot preveure que això va generar un desplegament de pares amb fills fent córrer la Keta per la plaça, i amb els ulls perseguint els globus dels nens, ja que molts van acabar volant des de l’àmplia obertura de la plaça fins l’infinit.

La Plaça Sant Joan, com a punt intermig de l’eix comercial, esdevé un lloc de pas obligatori per qualsevol vianant d’aquest dia. Les mítiques terrasses per fer el vermout diumenge situades davant la porta de l’església, com Lo Marraco, restaren obertes i enfeinades. Tota mena de gent va interrompre el seu passeig per escoltar la música popular entonada pels Eskalivada en un dia on la tradició sembla no fer nosa a ningú. Fins i tot cal destacar la presència de petits grups d’immigrants, majoritàriament marroquins, que tot i que pogués semblar que es sentien perduts enmig d’una celebració tan pròpia, mostraven un interès i una curiositat peculiars, i semblaven ser dels que millor s’ho passaven. Per no anar més lluny, l’únic noi que ballava al mig de la plaça sense cap mena de vergonya era un adolescent magrebí. Parla i balla sense vergonya, com diu la Keta.

I és que Sant Jordi és una festa molt catalana, molt autòctona, que et fa sentir i reviure sentiments. Però, un any més, ens demostra aquesta inclusió i compatibilitat possible, encara que no ho sembli, amb un procés globalitzador: 2.000 de les 120.000 roses venudes van contribuir a l’ajuda dels afectats pel Tsunami, una catàstrofe recent que va obrir les portes a una solidaritat globalitzada que es manté, almenys, en aquests dies. La solidaritat s’extenia en altres camps... És curiós com les festes populars són aprofitades pels sectors més variats de població, en les seves iniciatives per recaptar aportacions per viatges, residències o projectes de final de curs. Si ens desplacem cap a la Zona Alta o per Cappont, barris més perifèrics de la ciutat, podíem trobar multitud de paradetes obertes des de ben bé les 8 del matí, i regentades per nois i noietes amb molt entusiasme i il·lusió. “És pel viatge de final de carrera dels de medicina”, imploraven uns, “és per la excursió d’estiu del Cau”. Qualsevol excusa era possible per agafar quatre caixes, envoltar-les amb una senyera, i asseure’s a prendre el sol, esperant rebaixar aquells cubells plens de roses.

El 23 d’abril representa la única data festiva dels catalans que no es celebra en un dia nefast per la història de Catalunya. Els carrers s’omplen de l’essència de la cultura i les flors. Les roses es passegen amunt i avall.. tothom en porta. I qui no, sap que tard o d’hora li’n regalaran una. De bon matí un home gran que es passejava pel carrer em va preguntar quan em va veure amb una de les flors: “Que regalen roses avui?” “No senyor, s’han de comprar”. “Quina pena! En un dia com avui, les haurien de regalar!”. Hi vaig estar reflexionant. I és que, per què no? Seria bonic, vaig pensar, però encara no estem en període d’eleccions.